Texte et lecture par Pierre Chapuis.
Eran a la fin de març. La Prima s’aprestava. Las risonadas delh solelh se venian mesclar a las darrèiras gaunhas de l’Eivern, entremeit sas cortinas de plèia freida e sas ramadas de pesés que pintravan los chamins.
Un matin, pasmins, lo Renovèl bofet sas auras las plus douças e tot belament la terra s’achaloret. A l’abric dos termes e dins las còstas a l’adreit, los prats reverdissan …
Une velha bergeira se penset qu’aiara lo paure temps era achabat per de bòn e sortiguet gitar sas fèdas e lur jòines fedons que venian mas de brelhar. Era contenta: encara d’aqueste an, veirià felhar los arbres. Sos anhelons espingavan a son entorn; d’un jorn a l’autre, lo cocut chantarà a plen fiau !
N’avià tant jaud que se poguet pas retenhe de creidar elh mes de març:
« Adièu, Març e tas esmarcenchadas
Ièu ai sauvat mas anheladas
Encara d’aqueste an, m’auràs pas ma pelada ! »
L’autre, lo darrièr sodard de l’Eivern, quò li agradet pas d’esse eissolentat per una velha fenna. Se pren e vai trobar lo mes d’abriau que lo champeirava:
« Presta-me tres jorns que ièu n’ai quatre
E las pels de la Velha farem batre ! »
Abriau, bòn bogre, li faguet crédi de tres jorns e de tota la semana lo temps dessaret pas, un temps verd e freid coma s’era jamais vist per la sason: d’auras vivas, de plèias gialadas, per boradas, per gibornadas, las unas aprés las autras.
Los paures anhelons, transits, trop jòines per s’aparar crebéran darrièr una paret: la bergeira ne’n poguet gis sauvar …
E dempeis aquel an, a l’entrada d’abriau, l’Eivern quièta pas nòste païs sans s’eivaruçar un darrièr còp, sans nos eschampar quauquas ponhadas de sa farina.
L’apèlan la nèu delh cocut.